L’origen de la violència de l’1-O

En les darreres sessions del judici anomenat o judici per l’1-O, han començat a declarar els testimonis proposats per les defenses d’acord amb l’ordre d’intervenció que estableix la llei.
Cal posar en relleu el canvi d’actitud mantingut per la Sala respecte a aquests testimonis en relació amb la que va tenir amb els testimonis de les acusacions. Aquest és un primer aspecte. L’altre és perquè cal remarcar com aquest canvi d’actitud es basa un element bàsic possible per construir la teoria de la comissió dels delictes dels quals estan imputats els encausats: l’exclusió de la violència per part de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional per justificar els delictes. Aquesta exclusió vindria de la mà de justificar la necessària intervenció de la Policia davant la violenta actitud exercida pels ciutadans que es trobaven als col·legis electorals per exercir el dret a vot.
Ha estat en les darreres sessions quan hem escoltat allò que, i així s’han retret per part del president del Tribunal les preguntes formulades pels advocats de les defenses. La versemblança de la versió dels testimonis -també la dels policies- ha d’estar suportada en alguna cosa més que les seves paraules, aquestes han de tenir coherència, persistència i, per tant, cap contradicció.
Per cert, que l’argument donat pel president (no escau valorar la conducta de la Policia) ja se’n serveixen els jutjats instructors els quals investiguen els fets succeïts en el seu partit judicial, a l’hora de rebutjar les proves han d’acreditar la violència exercida pels cossos de Policia.
Com que els testimonis de les acusacions van construir unes versions repetides, totalment oposades a la realitat dels fets ocorreguts ja es disposava d’un relat prou abundós, i per això la Sala no va mirar prim a l’hora d’escapçar les preguntes de les defenses. Si l’acusació ja havia fornit el seu (fals) relat, res impedia mantenir una certa flexibilitat en els interrogatoris de les defenses.
Tanmateix, quan els testimonis han estat les persones que ho van viure i patir en primera persona, quan el seu relat no ha necessitat cap preparació per a la declaració, quan s’han emocionat en el moment de verbalitzar la vivència de l’1 d’octubre, quan la coherència del seu relat i la fermesa de la seva versió s’ha mantingut intacta en ser interrogats pel Ministeri Fiscal i les altres acusacions, la conseqüència no ha estat altra que la Sala ha posat fre a les preguntes referides a la intervenció policial.
D’altra banda es proposa la visualització del grau de la violència exercida per la Policia en el moment de l’exhibició dels vídeos, els quals de manera molt treballada havien portat les defenses al judici per contrastar el relat verbal amb la producció visual dels fets, en el mateix acte de la declaració dels testimonis.
Remarco que l’origen de la violència no és insignificant quan es tracta d’imputar els delictes de rebel·lió i sedició dels quals s’acusa. Hem vist com alguns testimonis sense cap problema de consciència han mentit en el judici amb versions tan evidentment incertes com negar haver exercit la violència física sobre les persones que es trobaven al lloc de la votació, ja fos elles personalment o per haver-ho observat d’algun company. Negativa contrastada amb esgarrifoses imatges que tothom hem vist moltes vegades.
Sovint, se’ns pregunta als advocats si aquests testimonis que han mentit en el judici podran ser acusats per delicte de fals testimoni. Haurem d’esperar la sentència i els raonaments jurídics per conèixer fins a quin punt es fonamenta la condemna -temem que hi serà- en aquelles versions, ja que el fals testimoni prosperaria si la versió donada tingués una transcendència substància en la sentència. Contràriament, seria difícil que prosperés la denúncia o querella.