Mentides, moltes mentides i el parany del fairy
La setmana passada, el del Suprem va ser interessantíssim per l’abundància de despropòsits i sobretot mentides, moltes mentides. Mentides sorgides dels testimonis de les acusacions, malgrat que, com a testimonis, estan obligats sota jurament o promesa, a dir la veritat, i si no la diuen, concorren en un delicte de fals testimoni contemplat a l’article 458 i següents del Codi Penal espanyol.
Començaven les mentides amb José Antonio Nieto, exsecretari de Seguretat espanyol, carregant durament contra els Mossos d’Esquadra, per no haver impedit el referèndum (mostra de l’enveja insana cap a la Policia catalana, un dels cossos policials més professionals de tot Europa, desarticulant una cèl·lula gihadista després dels atemptats del 17-A) i justificant que l’actuació de la Policia Nacional Espanyola i la Guàrdia Civil fou per i que és una actuació <lògica i correcta>; i <normal en qualsevol país del món>.
Nieto oblida les condemnes internacionals per les càrregues policials de l’1-O i els 1066 ferits per aquestes. A preguntes de l’advocat Jordi Pina perquè digués quants policies va caldre hospitalitzar a causa del referèndum o si algun va haver de deixar el seu lloc per ser atès, aquest respongué que cap, però que. Amb tanta violència dels concentrats i cap atès una mica estrany tot, no?
Dimarts passat declarava l’exdelegat del govern central a Catalunya, Enric Millo. La seva declaració es podria resumir dient que el referèndum de l’1-O no es va realitzar a Catalunya, sinó en una zona de guerra com Síria o Iraq:<Hi havia grups que es manifestaven pacíficament i altres grups que actuaven amb clara violència, perquè llançar objectes incendiaris, això no és pacífic, és violent; cert tipus d’amenaces de pintades a les parets, contra persones, contra mi. Perquè en una paret pintar <Millo Mort>, no sé si és violent o no però, vaja, molt pacífic no és>. Escoltant Millo, sembla que l’octubre de 2017 vam estar en guerra i on ens vam assabentar ningú! Ara, el més esperpènti de tot, i pel que va protagonitzar desenes de ‘memes’ durant aquests dies, fou quan es va referir a l’anomenat<parany del Fairy>: Vaig preguntar què era. Em va dir que era abocar detergent a l’entrada d’alguns dels col·legis perquè els policies patinessin, caiguessin a terra i després els colpejaven al cap. Això es el que em van explicar>
Les següents mentides continuaren els dies següents. Per la Guàrdia Civil, el coronel Diego Pérez de los Cobos (germà de l’expresident del Tribunal Constitucional espanyol, Francisco Pérez de los Cobos), va negar les càrregues policials i va acusar els Mossos d’Esquadra d’haver <facilitat> el referèndum.
Per la Policia Nacional, Sebastián Trapote, cap d’aquesta durant l’1-O, ja jubilat, el qual, a banda de continuar amb la línia de l’anterior, va negar haver estat mai processat, quan realment va ser condemnat per la mort d’un treballador d’un tret per l’esquena mentre estava detingut a Badalona, l’any 1974. Trapote va ser posteriorment indultat per la Llei d’Amnistia de 1977. La víctima era José Luis Herreros de 29 anys, mecànic de professió, casat i pare de set fills. Les mentides anteriors quedaran en la més absoluta impunitat.
Tècnicament per perseguir el delicte de fals testimoni, tant la doctrina com la jurisprudència espanyoles, exigeixen que hi hagi una i que d’aquesta sorgeixi l’actuació delictiva consistent en mentir en el judici, i ja sabem quina s’està teixint en aquest judici, on els policies i guàrdies civils que agrediren els ciutadans concentrats als col·legis electorals apareixen com a víctimes i els agredits com els agressors. Com ja dia Josep Goebbels, ministre nazi de propaganda del III Reich:<una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat>.