Es diuen togues però en realitat són burques

Segons el diccionari, la litúrgia és la forma de celebrar cerimònies’. Docs bé, ben segur que, juntament amb els religiosos, el procediment judicial és un dels actes més litúrgics que hi ha.
Tot està regulat, per les normes de procediment i pels costums constituint allò que s’anomena pràctica forense. Aquesta pràctica, pel que fa als plets penals, com ho és el de la causa especial de l’1 d’Octubre, data del segle XIX. Això explica l’estètica, la pompositat del tractament segons el càrrec, el llenguatge emprat i la rigorositat molts cops obsoleta de les formalitats.
Si a tot això hi afegim que el judici és al Tribunal Suprem, que presideix la sala Manuel Marchena i que tot queda gravat i difós públicament, tenim la tempesta perfecta.
En tota vista s’han de respectar formes i persones, així com a preservar els drets de les parts, sent el Tribunal qui ha de vetllar perquè això es compleixi. Docs bé, com tothom ja deu haver comprovat, a hores d’ara, això no és exactament el que passa al Suprem.
Docs bé com, com tothom ja deu haver comprovat, a hores d’ara, això no és exactament el que passa al Suprem.
La imposada pel jutge Marchena i l’especial interpretació que fa de les normes procedimentals no és la mateixa per a tothom. Fins i tot, en algunes de les seves decisions, no respecta els i les professionals o les persones que declaren, conculca allò que diu la llei i/o infringeix el principi de contradicció. Però el més greu de tot és que ho fa sent plenament conscient que està vulnerant l’ordenament jurídic i exercint de forma abusiva la protestat que li donen la <litúrgia>; i el seu càrrec.
Quan el Tribunal, els lletrats i lletrades i la Fiscalia es posen les togues, queden sotmesos a aquesta mena d’autoritarisme del qual aquest Magistrat s’ha investit interpretant, aplicant i obviant normes de forma totalment arbitrària com mai ho havíem vist als tribunals.
És pública i notòria, en aquest plet, la negativa per part de l’òrgan judicial a exhibir documents i vídeos als declarants, la limitació en els interrogatoris i els canvis en l’ordre de les declaracions; fets aquests que constitueixen una clara transgressió del dret de defensa.
Però, a més d’aquestes greus infraccions, n’hi ha una altra que també és necessari denunciar i que no és menys greu: a part de l’ínfima presència femenina a la composició del Tribunal, el tracte del senyor Marchena i d’alguns testimonis vers les dones està sent deplorable.
Si us hi fixeu, el to del president de la Sala en renyar l’advocada de l’Estat o les lletrades de la defensa va del menyspreu fins a la mofa, passant moltes vegades per aquella actitud patriarcal i protectora que resulta del tot inadequada i irrespectuosa vers les professionals destinatàries.
Aquesta actitud també es manifesta vers algunes declarants, va dir el magistrat en referir-se a una testimoni.
I el pitjor de tot és la forma de contestar de les lletrades per part de determinats testimonis, amb una manca de formes i d’educació intolerable, faltant al respecte i contestant de forma grollera a les advocades, sense que el Tribunal ho impedeixi i ni tan sols intervingui per evitar-ho.
<¿Que?, no me he enterao>; va contestar el testimoni Manuel Baena en ser preguntat per la lletrada Marina Roig.
Tot això no fa més que evidenciar la manca d’evolució, la deriva conservadora, masclista i de tot anacrònica del sistema judicial espanyol, així com la cada vegada més evident vulneració dels principis i drets fonamentals que l’informen, circumstàncies aquestes que no s’haurien de permetre en un Estat que es pretén democràtic.
I, sabeu?, fa anys, quan vaig començar a exercir l’advocacia, no hi havia togues per a dones. Totes eren grans i d’home. Ara n’hi ha, però ja no es fan servir per fer justícia, sinó per reprimir, imposar i discriminar. Ara ja no són les nostres togues, sinó els burques de la igualtat i la llibertat.